Dijous, 27 de maig
Inèdita carta persa
Jordi Llovet
Debades buscarà el lector d'aquest article la carta persa que publiquem avui, a tall d'inèdit, perquè Roger Caillois, editor de les Lettres persanes de Montesquieu per a la prestigiosa col.lecció francesa La Pléiade no la hi va incloure mai, tota vegada que li semblava apòcrifa. Segons que ens consta, havent demanat ell mateix l’opinió dels erudits de l’Acadèmia de sages Fainéants, aquest li va respondre que de cap manera podia atribuir-se el manuscrit següent a la mà de Montesquieu, senyor de la Brède, encara que hagués localitzat en una masia del Montseny (a Breda), l’any 1947 – per tant, dos anys abans de l’edició citada de Caillois. Adduïen els savis que l’estil del manuscrit no era exactament de l’elegància i fina humor dels originals de Montesquieu i que el contingut mateix de la carta no s’avenia amb allò que l’autor deia de Catalunya, i tot espanya a les cartes 78 i 109; a més, el contingut de la carta sembla remetre a temps molt ulteriors als anys en què va viure el baró de Montesquieu; per fi – i en això coincidien tots els grafòlegs consultats- la lletra que presenta el manuscrit no s’assembla gota a la lletra del baró francès. Sigui com vulgui, l’opinió dels erudits de França no ha estat mai rotunda, i encara hi savis que s’atreveixen a postular que aquesta carta – que porta escrit a llapis, el número 109 bis – ha de ser atribuïda sense marge d’error a Montesquieu. Heus-la aquí:
“RICA A IBBEN,
De Barcelona, el 26 de la lluna de Zilgahé, 1718
Mai no s’és vist a les terres del nostre vast continent un poble amb uns costums tan admirables i tan rars com els que exhibeixen els habitants de la regió nord-oriental d’espanya, dita Catalogne o Chatelogne, segons com. Tenen una capital molt gran, dita Barcino Nova pels romans, que passa temporades llarguíssimes en un esllanguiment de pena, però que, de sobte, cada tant, s’envigoreix amb festivals que causarien admiració fins a les corts més sumptuoses de la nostra Pèrsia. Els habitants, quan no treballen – molts ho fan veure solament- es queden sempre a casa, llevat que hi hagi un espectacle de tals característiques, ja sigui uns jocs molt deportius o una congregació tot bigarrada de negres amb tambors, indis amb llances a les mans, terracotes xineses ben poc originals, saltimbanquis gals i gent menuda amb entrepans i ampolles d’aigua a dins d’uns sacs anomenats motxilles, que es pengen amb cintes a l’una i l’altra espatlla. A gust devoren unes menges que fan respecte, amb molt de porc sucat amb alcohols diversos – cosa que fa pensar que viuen d’esquena a la llei de l’Alcorà nostre, tan sagrat- però fan cua i paguen una dinerada per tastar unes viandes que els proveeix un cuiner amb nom d’emperador romà que consisteixen inexplicablement per a nosaltres, en pastellets d’escuma de no res i soufflés d’aire. Van a un teatre com els que es veuen a París, i hi practiquen un ritual que meravella; ara canta un home o una dona, bellament, a l’escenari, ara li repliquen de baix, amb crits que fan basarda, tot de gent engalanada com dervitxos, però amb molt escassa devoció i decòrum, fins esgargamellar-se. Diuen que són catòlics com qui més, però jo els he vist arrufar el nas davant la meva pell morena, i encara més davant els morenos absoluts, que n’hi ha moltíssims, vinguts de l’Àfrica interior a tall de mercenaris, com ja va fer-se als temps dels cartaginesos. Son parladors de mena, però no us penseu que xerrin per amor a l’art o al bon coneixement de les qüestions d’altura, sinó pel fet que uns sacerdots, - o prou s’hi assembla porten la veu cantant per fer més gran el seu orgull i la seva vanaglòria. A més, cosa curiosa, han de pagar diners, i força, per parlar; i quan els toca el torn, no poden fer-ho més d’una estoneta, amb un estri que els acosten a la boca per fer la veu més grossa. Fan una fira al mes d’abril i hi ha uns homes que signen a la portada dels llibres que han escrit, encara que hagin estat escrits per d’altres; i dos bàndols es disputen el protagonisme d’aquestes festes anuals: els Anciens, diríem, i els Moderns. Els primers es creuen que són més bons que els secundaris; i als segons els és de tot indiferent, perquè guanyen en aquest joc molts més diners que els altres. Proclamen amb vehemència que els homes som tots iguals de Déu, però n’hi ha una colla que viuen en cases molt parades, tocant la falda d’una muntanya amb nom llatí, i la major part en una mena de ninxols menuts com un cigró, que tenen feina a caber-hi. Tenen una llengua oficial i pròpia, però parlen la dels seus veïns sense cap nosa (vegeu la carta nº 109); i justament els que ja la saben dels seus pares, van als Estudis Generals perquè els ensenyin. Les dones van tranquil.lament amb la cara tota nua, que fa por; i els homes, que no passen gaire per l’església, les peguen exactament igual com fem nosaltres aquí, però si els enxampen, vet-ho aquí, els porten en un lloc tancat en què es peguen entre sí una colla d’anys. No surto, Ibben, de la perplexitat; i mira que n’he vist de pobles! Quina cosa més extraordinària! Ser català, ¿Com es possible? ”. vegeu la carta nº 30
Cartes perses
Montesquieu. Edició de Josep Ramoneda; traducció de Jaume Canals
Quadern/ el Pais/27-5-04 Els vostres clàssics
cromets 1:04 p. m.Inèdita carta persa
Jordi Llovet
Debades buscarà el lector d'aquest article la carta persa que publiquem avui, a tall d'inèdit, perquè Roger Caillois, editor de les Lettres persanes de Montesquieu per a la prestigiosa col.lecció francesa La Pléiade no la hi va incloure mai, tota vegada que li semblava apòcrifa. Segons que ens consta, havent demanat ell mateix l’opinió dels erudits de l’Acadèmia de sages Fainéants, aquest li va respondre que de cap manera podia atribuir-se el manuscrit següent a la mà de Montesquieu, senyor de la Brède, encara que hagués localitzat en una masia del Montseny (a Breda), l’any 1947 – per tant, dos anys abans de l’edició citada de Caillois. Adduïen els savis que l’estil del manuscrit no era exactament de l’elegància i fina humor dels originals de Montesquieu i que el contingut mateix de la carta no s’avenia amb allò que l’autor deia de Catalunya, i tot espanya a les cartes 78 i 109; a més, el contingut de la carta sembla remetre a temps molt ulteriors als anys en què va viure el baró de Montesquieu; per fi – i en això coincidien tots els grafòlegs consultats- la lletra que presenta el manuscrit no s’assembla gota a la lletra del baró francès. Sigui com vulgui, l’opinió dels erudits de França no ha estat mai rotunda, i encara hi savis que s’atreveixen a postular que aquesta carta – que porta escrit a llapis, el número 109 bis – ha de ser atribuïda sense marge d’error a Montesquieu. Heus-la aquí:
“RICA A IBBEN,
De Barcelona, el 26 de la lluna de Zilgahé, 1718
Mai no s’és vist a les terres del nostre vast continent un poble amb uns costums tan admirables i tan rars com els que exhibeixen els habitants de la regió nord-oriental d’espanya, dita Catalogne o Chatelogne, segons com. Tenen una capital molt gran, dita Barcino Nova pels romans, que passa temporades llarguíssimes en un esllanguiment de pena, però que, de sobte, cada tant, s’envigoreix amb festivals que causarien admiració fins a les corts més sumptuoses de la nostra Pèrsia. Els habitants, quan no treballen – molts ho fan veure solament- es queden sempre a casa, llevat que hi hagi un espectacle de tals característiques, ja sigui uns jocs molt deportius o una congregació tot bigarrada de negres amb tambors, indis amb llances a les mans, terracotes xineses ben poc originals, saltimbanquis gals i gent menuda amb entrepans i ampolles d’aigua a dins d’uns sacs anomenats motxilles, que es pengen amb cintes a l’una i l’altra espatlla. A gust devoren unes menges que fan respecte, amb molt de porc sucat amb alcohols diversos – cosa que fa pensar que viuen d’esquena a la llei de l’Alcorà nostre, tan sagrat- però fan cua i paguen una dinerada per tastar unes viandes que els proveeix un cuiner amb nom d’emperador romà que consisteixen inexplicablement per a nosaltres, en pastellets d’escuma de no res i soufflés d’aire. Van a un teatre com els que es veuen a París, i hi practiquen un ritual que meravella; ara canta un home o una dona, bellament, a l’escenari, ara li repliquen de baix, amb crits que fan basarda, tot de gent engalanada com dervitxos, però amb molt escassa devoció i decòrum, fins esgargamellar-se. Diuen que són catòlics com qui més, però jo els he vist arrufar el nas davant la meva pell morena, i encara més davant els morenos absoluts, que n’hi ha moltíssims, vinguts de l’Àfrica interior a tall de mercenaris, com ja va fer-se als temps dels cartaginesos. Son parladors de mena, però no us penseu que xerrin per amor a l’art o al bon coneixement de les qüestions d’altura, sinó pel fet que uns sacerdots, - o prou s’hi assembla porten la veu cantant per fer més gran el seu orgull i la seva vanaglòria. A més, cosa curiosa, han de pagar diners, i força, per parlar; i quan els toca el torn, no poden fer-ho més d’una estoneta, amb un estri que els acosten a la boca per fer la veu més grossa. Fan una fira al mes d’abril i hi ha uns homes que signen a la portada dels llibres que han escrit, encara que hagin estat escrits per d’altres; i dos bàndols es disputen el protagonisme d’aquestes festes anuals: els Anciens, diríem, i els Moderns. Els primers es creuen que són més bons que els secundaris; i als segons els és de tot indiferent, perquè guanyen en aquest joc molts més diners que els altres. Proclamen amb vehemència que els homes som tots iguals de Déu, però n’hi ha una colla que viuen en cases molt parades, tocant la falda d’una muntanya amb nom llatí, i la major part en una mena de ninxols menuts com un cigró, que tenen feina a caber-hi. Tenen una llengua oficial i pròpia, però parlen la dels seus veïns sense cap nosa (vegeu la carta nº 109); i justament els que ja la saben dels seus pares, van als Estudis Generals perquè els ensenyin. Les dones van tranquil.lament amb la cara tota nua, que fa por; i els homes, que no passen gaire per l’església, les peguen exactament igual com fem nosaltres aquí, però si els enxampen, vet-ho aquí, els porten en un lloc tancat en què es peguen entre sí una colla d’anys. No surto, Ibben, de la perplexitat; i mira que n’he vist de pobles! Quina cosa més extraordinària! Ser català, ¿Com es possible? ”. vegeu la carta nº 30
Cartes perses
Montesquieu. Edició de Josep Ramoneda; traducció de Jaume Canals
Quadern/ el Pais/27-5-04 Els vostres clàssics